El fer i el pensar van relacionats?

Ciències Experimentals - Magistral 2.12.11

Com diu Jordi Mard (2006):

“Una de les aportacions més importants de la investigació didàctica ha estat, sens dubte, el reconeixement de la importància de les idees dels nens i nenes en el procés d’aprenentatge de la ciència.”

-          Encara que pensem que els infants no tenen coneixements en quan a la ciència, això no es veritat, ja que la ciència avarca un gran ventall de coses i de nous aprenentatges. A més els infants només fan que observar i experimentar des de ben petits, tot allò que els envolta.


“Lluny de considerar l’alumnat com una menta en blanc, sabem que és capaç de construir-se representacions dels objectes i fenòmens que se li proposa estudiar, explicacions sobre el funcionament de les coses i atribucions de significat a termes científics d’us habitual i,  a més, reconeixem el valor d’aquestes idees.”

-          Aquesta reflexió va lligada amb l’anterior, ja que quan els infants experimenten i experimenten, arriben a unes conclusions i raonen el perquè de les coses. I encara que nosaltres no ho sabem, els nens i nenes saben més del que nosaltres creiem, ja que no diuen tot allò que saben o coneixen.

Per tant, des del punt de vista didàctic, la dificultat no és tant la identificació de l’existència d’aquestes idees inicials, en cada infant, sinó la gestió que en fem, per ajudar-los a fer-les evolucionar.

Així doncs, el més important es acompanyar-los en el seu procés d’aprenentatge i ajudar-los a experimentar i, a la vegada, a pensar.

Dos estratègies perquè tot connecti i tot tingui un sentit:
-          Veure la part positiva de la vida.
-          Mirar-ho en diferents perspectives.

Viure amb un insecte pal o construir el model ésser viu

És pot viure i no construir el coneixement. Només experimentant no s’aprèn, és a dir, al viure una experiència no significa que s’aprengui.
En quan el model d’ésser viu, s’ha de tenir en compte que cuidant i pensant l’insecte aprenem sobre ésser vius. Per tant, treballant un ésser viu podem aprendre de tots els éssers vius.
Així doncs, el model conceptual d’esser viu és pot aplicar a l’insecte

Que hauria d’aprendre un infant sobre els essers vius?

Els esser vius tenen un límit, això vol dir que si et trobes un esser viu saps on comença i on acaba, és a dir, pertany a un medi tan intern com extern. Aquest límit és discontinu, com es pot observar en el mapa conceptual, perquè és un punt de contacte amb el fora i amb el dins. És a dir, per exemple, de la boca, oïdes, la pell, per tant, no estem aïllats del medi.
Els individus fem tres coses:
-          Fluxes: hi ha alguna cosa que entra i que surt
-          Funcions: activitats que fem per continuar vius
-          Estructura: el conjunt d’elements que forma un esser viu i la manera que s’organitza. Que té?

Aquest tres elements, estan associats i interrelacionats entre ells.
-          Exemple:

o   Fluxes: suor, cera, aigua, aliments, etc. Però bàsicament hi ha dos elements claus:

§  matèria i energia (són unidireccionals) aquests té un element clau, que és què els essers vius modifiquem el medi extern.

o   Funcions:

§  1. Nutrició: té com a funció obtenir tota aquella matèria  i energia del medi que ens permet la continuïtat com essers vius, ja que el seu objectiu és continuar viu. A més a més també es important tenir en compte com ens nodrim, és a dir, com ens alimenten i respirem.

§  2. Relació: aquets determina estímul – resposta, és a dir, constantment estem construint el medi (Catalèpsia)

§  3. Reproducció: té a veure amb tots els processos de creixement, de renovació cel·lular, a nous individus.

o   Estructura: trobem l’escala (macro / micro) on estan les cèl·lules, els teixits, els òrgans, el sistema, l’aparell, l’individu. És a dir, el que ens diu com som.

Hi ha altres elements que és donen en els essers vius:
-          Interacció: tot/parts
-          Regulació: Ordre/desordre
-          Dinamisme: estabilitat/canvi. És treballa el cicle de la vida.

El past del temps: abans i el desprès. Canviem amb el temps



A partir de tots aquests coneixements que poden ser nous o no, hem de decidir que hauríem de treballar amb infantil, i com faríem per explicar-ho els infants.
Així doncs, hem pregunto...com connecto l’experiència de cuidar un insecte pal en el moment de pensar el concepte de l’insecte? La ciència és abstracte i teòrica. Però a partir de la meva experiència cuidant-lo fa fent pensar i raonar molts conceptes respecte de l’insecte, ja que tenia que esbrinar que seria el millor per a ell i per la seva supervivència.

  

Per tant, en educació infantil, respecte el fer i el pensar, queden les conclusions següents:
1.      Fer és important, però sol no, sinó que a la vegada s’ha de pensar.
2.      No és pot pensar sempre de tot i sobre tot: és important que amb els infants no es treballi sempre tots els continguts, ja que s’ha de fer una cosa però ben feta.

Espai i Temps...

Ciències Socials - Magistral 2.12.11

L’ESPAI A L’EDUCACIÓ INFANTIL

John Bale: “L’aprenentatge geogràfic comença tan aviat com un nen o una nena comença a desplaçar-se i arribar desprès a l’escola amb les seves pròpies visions particulars del món.”
Percepció de l’espai: la nostra visió canvia depenent de la percepció del món.

L’infant ordena els elements claus que marquen l’espai. (a P5) és a dir, fa un mapa mental del espai que representa.  Per tant, és important veure que els infants que arriben a educació infantil, tenen ja una vivència que representa la seva visió del món, comença amb espais molt petits i remarcables i van creixent fins a representant-se espais que no veien, com per exemple, el mapa mundi.
Tot i així, cal aprendre amb la percepció del espai, i a la vegada, amb la percepció del temps.

Les principals categories:

L’ORIENTACIÓ DE L’ESPAI
L’OBJECTE EN L’ESPAI
LA POSICIÓ RELATIVA DELS OBJECTES A L’ESPAI
LES DISTÀNCIES
LES MESURES
Lateralitat: esquerra i dreta
Interioritat: dintre, a l’interior.
Interioritat: a l’interior, al mig de
Proximitat: a prop de, al costat de, més a prop de, aquí, aquest/a
Números i relacions matemàtiques

Profunditat: a dalt/a baix, sobre/sota, sostre/fons.
Exterioritat: fora de, a fora, a l’exterior.
Exterioritat: fora de, a fora, a l’exterior, entre.
Allunyament: lluny de, en un altre lloc, més lluny, allà, aquell/a
Inici amb relació entre objectes i distancies: quin està més a prop, quin està més lluny.
Anterioritat: davant/darrera, dret/revés, abans/desprès, front/darrera.
Delimitació: extremitat, final/límit, permetre, al llarg de, al voltant de
Secció: tall, drecera, a través de, de part en part.
Intervals: apartat un de l’altre, continu, discontinu.
Contigüitat: en contacte, contra.

En el cas de l’orientació de l’espai és important recalcar que totes les categories estan en relació amb l’orientació, perquè l’orientació i saber on es troben els objectes és essencial. Per definir la categoria de l’objecte en l’espai, és defineix on és troba un objecte en un espai en concret. En el cas de la categoria de la posició relativa dels objectes a l’espai, té a veure amb un instant o un punt de vista que es mira, és a dir, es aquella posició que es modifica per l’instant que ho demanes o el punt de vista en que ho fas. Sobre les distàncies, ja la mateixa paraula ho diu, és la distància que s’estableix entre objectes que tan pot ser propera o llunyana. En educació infantil no existeix la capacitat per treballar els kilòmetres, metres, és a dir, mesures quantitatives. Per tant, quan es treballen les mesures és refereix els números i les seves relacions matemàtiques i l’inici de l’aprenentatge sobre la relació que hi ha entre objectes i distàncies.

Totes aquestes categories sobre l’espai ajuden a crear i formar els aprenentatges significatius, però no es faran només amb aquestes categories és bàsic i essencial la zona de desenvolupament pròxim.



EL TEMPS A L’EDUCACIÓ INFANTIL

El temps no hi és, existeix però no el veiem. Per tant, hem hagut de construir eines per poder treballar-lo, i amb la necessitat de controlar-lo, ja que aquest passa. El més important és saber com ocupem el temps i anar acotant-lo fent activitat. Tot això és complexa, ja que tot succeeix en la ment.
Joan Pagès: “La vida i les acciones humanes desenvolupen en el temps, en un temps que es viu i s’experimenta personalment però està immers dins un temps social que l’emmarca, el contextualitza i l’explica.”

És a dir, tenim tres tipus de temps: el que es viu que és subjectiu però serà clau perquè seran les primeres per marcar el temps en educació infantil, el social que serà per a tothom el mateix i l’històric, encara que aquest no és treballa a les aules d’educació infantil.

1)      El temps viscut:
La temporalitat està formada, inicialment, a través de la percepció i la constatació de ritmes interns i externs des d’una perspectiva egocèntrica. I a mesura que es creix s’amplia el descobriment d’aquests ritmes, que és converteixen en pautes i normes de la conducta.

La vivència és subjectiva del temps, ja que quan es fa alguna cosa que t’agrada, el temps passa molt ràpid, és fa curt, en canvi, quan estàs fent alguna cosa que no t’agrada el temps no passa i es fa etern.
Exemples que és poden ensenyar per representar el temps viscut a les aules d’infantil:

-          L’aniversari. Marca el temps
-          Creixement. Determina el pas del temps
-          Les hores del dia, la nit i el dia.

Dos activitats didàctiques per realitzar a les aules d’educació infantil, per treballar el temps viscut:
-          Com és l’avui en relació al passat, i representar com serà en el futur respecte l’actualitat. (fotografia d’ara, de quan era petit, i un dibuix de quan serà gran)
-          Ordenar les parts del dia i desprès posar el seu nom.



2)      El temps social
Aquest és un temps més complex i abstracte, però sobretot, és un temps col·lectiu, ja que és percep per les relacions entre la pròpia existència i el temps que l’explica. Té una sèrie de categories que el representen:

-          Ritmes: lentitud/rapidesa, regularitat, conseqüència...(ex: la tortuga, el rellotge, qualsevol cosa que passa en el temps marca una conseqüència)
-          Orientació: passat – present - futur.
-          Posició: successió/simultaneïtat.
-          Duració: variabilitat, permanència (continuïtat/canvi).



3)      El temps històric
En aquest cas és el temps que ja no existeix. On la història ha de servir per crear aprenentatges als individus. I les seves categories que el formen són:

-          Allunyament i evocació – empatia: l’evocació del temps que ja ha passat, capacitat en tancar els llunys i posar-nos al lloc de la gent que vivia en el temps d’abans.
-          Simultaneïtat: quan nosaltres aquí actuem d’una forma en l’altre punt del món es totalment diferent. I per tant, tothom té la seva història.
-          Continuïtat i canvi: sempre hi ha coses que continuen i altres que canvien.
-          Evolució causal (causa – efecte).
-          Ritmes evolutius i durades.
-          Cronologia.

Però tot i així, ens preguntem com és pot percebre el temps històric? Doncs a partir de fonts que ens han permès entendre el temps històric. Aquestes fonts són les primàries i les secundàries:

PRIMÀRIES
SECUNDÀRIES
Definició:
Són les que han estat fetes al passat i que arriben al present.
S’han preparat avui per explicar el passat.
Exemples:
Restes del passat – presents. Fonts materials.
Recreacions.
Relats viscuts. Fonts orals.
Contes.
Documents antics. Fonts escrites.
Dramatitzacions.
Imatges del passat. Fonts iconogràfiques.
Pel·lícules.
Jocs .




Però tot i així he trobat un vídeo en Redes, on Julian Barbour, físic i escriptor, afirma que el temps no existeix, i fins i tot, el moviment tampoc.

Aquest és l’enllaç del vídeo: